Pujada a la Foradada des del Mas de Miralles
Pujar a la Foradada és un clàssic. Paga la pena. No et decebrà mai, perquè cada vegada que hi arribes les vistes sobre la Punta de la Banya són diferents. Fins i tot s’hi puja de nit per veure la sortida de la lluna plena. Hi ha rapitencs i rapitenques que hi podrien pujar amb els ulls tancats de tantes vegades com hi han anat.
Avui gairebé una cinquantena de persones ens hi hem plantat sortint del terme d’Amposta , des del Mas de Miralles. Hem seguit el GR -92 per la vall Llòbrega i hem anat a confluir amb el terme de la Ràpita, més o menys a mig camí.
Només deixar els cotxes l’ascensió s’ha presentat abrupta, pedregosa, llarga. Se sentien les queixes de la gent per l’esforç que calia fer només començar la caminada. Fins al Pla de Gallos on fèiem retrobament ha costat al voltant d’una hora i mitja llarga. Però ha tingut les seues compensacions. Com més pujàvem més podíem gaudir de les vistes d’Amposta, el Montsianell i el Delta. El cel estava com enteranyinat però li conferia un aire especial, sobretot a la part de mar. I és que el Delta és això: un paradís de colors i sensacions. I sort que podíem anar mirant sense perdre la marxa, tot i que, com sempre, uns més accelerats que altres. En passar per la vall Llòbrega la vista es perdia entre tanta vegetació. A la bassa de la Galla ens hem refet un moment i cap al terme de la Ràpita sense dilació. Ens atansàvem al punt d’intersecció. Este és un bon lloc per calibrar la frondositat d’este bosc de carrasca de la serra del Montsià. Impressiona. Des d’allí hem girat cap a la font d’en Burgar. Unes carrasques voluminosos marquen l’entrada. Era l’hora de l’esmorzar. L’entorn convida a parar-t’hi, però en esta època, no gaire; la fresca ens fa aixecar, un cop acabat l’entrepà, i reprendre el camí cap amunt. Hem decidit fer la pujada vora mar, per l’esquerra de la font. És més empinada, però també més agraïda, perquè pots guaitar el Delta sense interrupció fins a dalt de tot. A la Foradada hem trobat gent, com gairebé sempre, però no hi falta un racó per seure cara al mar i deixar-te emportar. La roca foradada és màgica. Cal anar-hi per descobrir el poder que té. Una estona de relaxació i abans d’abandonar l’indret, les fotos.
El descens fins al mas de Mata-rodona s’ha anat fent sense cap problema. Calia vigilar, però, perquè ja portàvem unes hores de ruta. Molts apuntàvem bé els bastons per assegurar el pas. Anar de Mata-rodona fins a la font d’en Burgar és un passeig per un bosc encantat. Si de lluny, el contemplaves amb tota la seua esplendor, ara t’hi endinsaves i t’embolcallava. De mica en mica, hem tornat a la font d’en Burgar, però sense aturada. Ens calia refer el camí de l’anada. L’hem anat fent amb convicció. Ens ha sobrat una mica la calor, que tot i ser març, s’ha imposat cap al migdia sense compassió. Les últimes baixades amb pedres per tot arreu acabaven de fer-nos desitjar un final proper. Com sempre hem arribat a temps per acabar la jornada amb un dinar de germanor i amb la il·lusió d’una propera sortida.
